6 de setembre de 2010
El pregoner de la Mercè 2010 és un poeta barceloní que és arquitecte. Joan Margarit ha construït la seva vida professional i literària amb ferro, formigó i paraules, uns materials amb els que ha projectat edificis i ha escrit poemaris dels quals els ultims són Joana, Càlcul d'estructures, Casa de Misericòrdia i Misteriosament feliç.
I és que aquest catedràtic de càlcul d'estructures sempre ha tingut molt clara la relació entre l'arquitectura i la poesia. La disciplina que domina s'encarrega, com ell mateix diu, de buscar la màxima resistència i estabilitat utilitzant la mínima quantitat de material. I què fa la poesia si no és expressar el màxim possible amb el mínim de paraules? I també, com ell sol recordar: si les matemàtiques són les més exactes de les ciències, la poesia és la més exacta de les lletres.
A Margarit, Premi Nacional de Literatura de la Generalitat i Premio Nacional de Poesía del Ministerio de Cultura el 2008, els mateixos principis l'han guiat a l'hora d'escriure poemaris com Estació de França o Barcelona amor final i a l'hora de calcular i construir, amb Carles Buxadé, el seu soci de tota la vida, l'Estadi Olímpic de Montjuïc o la Sagrada Família, per exemple.
Nascut a La Segarra, Joan Margarit sempre ha tingut en Barcelona el paisatge central de la seva vida. Ell ha copsat en els seus versos l'esperit d'aquesta ciutat però també li coneix l'esquelet, l'estructura que la sustenta. Atenció al pregó: no passa cada any que qui el fa hagi viscut la ciutat, l'hagi construïda i l'hagi fet protagonista de tants dels seus poemes. No passa cada any que el pregó de la Mercè el faci un arquitecte de la paraula.
